Marina Donderis i Marina Cortón, junt amb Núria Poveda, dirigixen el seu primer curtmetratge 'Becarias', un treball en stop-motion produït per Pangur Animation, que parla sobre la precarietat laboral que sofrix la joventut després de finalitzar els seus estudis. Conversem amb les dos animadores abans de la Gala dels Goya 2024, a on acudiran per la seua nominació com a millor curt d'animació.

Cinestèsia: Com naix este projecte, podríem dir, autobiogràfic? Amb les tres protagonistes del curt representant les mateixes tres directores del projecte.

Marina Donderis: Naix des de la desesperació de no tindre treball, i també d'estar juntes i poder donar-nos suport. Són tres amigues que intenten lluitar en un paradigma no molt positiu. Problemes laborals, problemes d'emocions... i estes tres amigues s'acompanyen en eixe camí. És el nostre reflex, però és també el reflex de tota una societat, tota una generació que no veu perspectiva de millora.

C.: Cadascuna de les protagonistes amb la seua personalitat pròpia, el seu estil, com sou vosaltres en la vida real. Suposem que la creació d'estos personatges ha sigut un procés també molt divertit, vore-vos a la pantalla en forma de ninotets.

Marina Cortón: Bé, ha sigut divertit... però també té mostres molt. És una caricatura de nosaltres mateixa, no som totalment així, però es necessita eixa exageració perquè la narrativa funcione, perquè cadascuna tinga un paper dins de la història. Vàrem emfatitzar les, no sé si dir qualitats, de cadascuna de nosaltres.

Cinestèsia: Conta'ns, Rocío, com naix esta història i com va ser eixe procés inicial per a donar vida a estos personatges que conviuen en un pis els mesos de confinament durant la pandèmia de 2020.

Rocío Benavent: En un principi, Diana Acién i Verónica Cortés es coneixen a un màster d'animació, a on jo estava de tècnica. Diana tenia un guió sobre la pandèmia, el va mostrar a Sara Álvarez, una de les professores del màster, i va ser ella qui ens va presentar. Vàrem parlar, em va agradar molt i vàrem iniciar el procés de demanar ajudes per poder finançar-lo. I a partir d'ahí, va començar esta aventura. La idea naix a finals de 2020, presentarem les ajudes, i al cap de pocs mesos ens digueren que ens havien donat la subvenció de l'Institut Valencià de Cultura amb la puntuació més gran. I ja, doncs començar amb la preproducció, que va ser prou curta, perquè Diana i Verónica ja ho tenien tot prou tancat. La part d'animació i la postproducció sí que han sigut més complicades i dures.

C.: Tractant-se d'un tema tan concret com la pandèmia, com ha evolucionat el guió o la percepció de certs elements que no podem percebre igual ara que a 2020. Ha canviat alguna cosa?

Verónica Cortés: El guió el vàrem tancar molt ràpidament, perquè Diana ja el portava molt treballat, ja li havia donat moltes voltes. Sí que férem un parell de reunions i uns quants canvis, mirant algunes notícies d'actualitat en aquell moment per donar-li més humor, introduint gags que li donaren un caràcter més optimista al curt.

​Cinestèsia: 'Una terapia de mierda', una proposta molt arriscada, tant pel seu contingut com per la seua forma. Jorge, com vos arriba esta història, tant la real com també la proposta documental, a les vostres mans?

Jorge Acosta: Cal anar-se'n enrere, perquè a mi ja m'arriba el projecte preparat, en un punt avançat, però cal anar-se'n al moment que el guionista i coproductor Juanjo Moscardó, que vivia a Barcelona i acabava de tindre el seu fill, es va sorprendre de la quantitat d'amics antivacunes que tenia. En eixe moment, va començar a tirar el fil, i va trobar una xarrada TED en què dos biòlegs de la Universitat de València s'havien inventat una pseudoteràpia, veient la quantitat de teràpies alternatives que apareixien sense cap control. En eixe moment va contactar amb ells i va començar a construir un documental molt més canònic del que finalment ha sigut. En un principi ho dirigiria ell, però per qüestió de càrrega de treball va trobar a Javier Polo, qui finalment s'encarregaria de la direcció. Javi va ser qui va decidir allunyar-se del documental clàssic i dur-ho un nivell més enllà. Com estirem un documental que narra la vivència de dos bojos que van inventar la "fecomagnetoteràpia"? Ficant-la en una espècie de televenda cutre, amb un estil molt kitsch i ridícul. A mi em va arribar esta història 6 mesos abans del rodatge, i vaig dir que clar que sí, m'encanta, vull fer-ho.

Entrevistem a Cinestèsia a quatre dels nominats i nominades als Premis Goya d'este any 2023. Elles i ell són Susi Sánchez, María Zamora, Luna Pamies i Adán Aliaga. Entrevistes compartides als capítols setmanals de Cinestèsia, i a les seccions de l'espai d'À Punt 'El Rall'.

Cinestèsia: Com arriba 'El Agua' a tu? És abans la història que els succesos que vegem a la pantalla? Són estos esdeveniments els que te conviden a escriure?

Elena López Riera: No recuerdo el día concreto en que empecé a trabajar en 'El Agua'. Y no lo recuerdo porque siempre ha estado dentro de mí. Me criaron con una serie de mitologías, una de ellas, con esta que vemos en la película y esa relación amor odio que tenemos con el agua, en Orihuela y en toda la Comunidad Valenciana. 

El origen viene de una mitología familiar-local, no todas las personas de Orihuela la conocen. De hecho muchas veces me pregunto si se la inventó mi abuela, que tenía una imaginación prodigiosa (ojalá herede algo de eso). Y después, de la riada del 87, que es la primera catástrofe en mi pueblo que yo recuerdo, que yo viví en primera persona.

En 2017, hubo un amago de gota fría.  Y entonces aquí empezamos Philippe Azoury y yo a escribir el guión. En 2019, cuando ya teníamos una versión bastante avanzada del guión, se produjo la DANA que todos recordamos, la más fuere que se recuerda desde los años 40. Y lo que sucedió con esta catástrofe es que por primera vez la gente tenía teléfonos móviles para grabar y contar en directo por redes sociales lo que estaba pasando. Y esto para mí fue revolucionario en términos de relato, en cómo se construye esa memoria colectiva desde el punto de vista de muchas individualidades (a mí es que la memoria colectiva es algo que siempre me ha obsesionado mucho). Y poco a poco fuimos incorporando esto al relato.

Y así nació esta peli rara, donde hacemos todo lo que no se tiene que hacer, mezclamos todo lo que no tenemos que mezclar. Como veis, fue un proceso vivo, tanto en la escritura, como en el rodaje y el montaje.