Molt bon nivell el d’esta edició de Sitges 2018, amb un cap de setmana replet de grans títols, directors de renom i estrelles del cinema. Uns primers dies que han acaparat tota l’atenció mediàtica per un dels grans actors que ha donat Hollywood, Nicolas Cage, que va aconseguir posar potes avall tota una ciutat, un excitament mai vist abans al festival.

Però encara va ser millor la pel·lícula que venia baix el seu braç, Mandy, dirigida per Panos Cosmatos. Una cinta poètica, dins d’un gènere confús entre el gore, el cyber-punk i el surrealisme, amb una fotografia estratosfèrica i un molt bon disseny de so i de la música. Alguns prefereixen la segona part de la pel·lícula, el gore més sanguinari; altres, com nosaltres, ens quedem amb la primera, on es descriu la bellesa que pot haver-hi a un món apocalíptic i infernal.

Beneit i estimat mes de juny. Amb tu tantes coses meravelloses. I una d'elles, el Cinema Jove, que compleix en aquest 2018 ni més ni menys que 33 edicions. Una xifra que demostra la consolidació d'un esdeveniment únic a la ciutat de València i a tot l'estat espanyol. I què podrem vore durant aquestos dies - del 22 al 29 de juny - ? Doncs des de Cinestèsia vos desgranem el més interessant de les diferents seccions del festival, on destaca una interessant Secció Oficial, tant de llargmetratges com de curts, i unes altres pel·lícules fóra de competició que calen ser vistes (o revistes), algunes d'elles joies del cinema del segle XX.

Un total de 10 llargmetratges competeixen a Millor Pel·lícula, optant al gran premi Lluna de València, dotat amb 35.000 euros. Els nostres preferits? Doncs en destacarem 4 d'elles, començant per The Hungry Lion, film japonés d'Ogata Takomi que busseja per dins d'una societat actual, d'immediatesa i de viralització, on no sempre la veritat és tan fàcil de demostrar. Una història que simpatitza en història i missatge amb la popular sèrie 13 reasons why, i que repta l'espectador a confiar o no de la innocència del personatge principal. Podem fiar-nos d'allò que diuen els mitjans de comunicació? Són ells i les seues particulars visions de la realitat els responsables dels danys col·laterals que puguen ocasionar aquestes mentides? Pel·lícula per gaudir durant i, sobretot, després de la projecció.

Deixem enrere un any 2017 cinematogràficament interessant, potser no dels més profitosos quant a grans obres mestres del cinema, però sí amb treballs de gran qualitat, com poden ser la "multiguardonada" The Square, les senzilles però potents A Ghost Story o En cuerpo y alma, o les megaproduccions Coco o Dunkerque. Un rànquing que queda curt si el comparem amb les llistes que podrien elaborar en altres països, amb pel·lícules ja estrenades que nosaltres deurem incloure al top de l'any que ve. Llargmetratges com El hilo invisible, Call me by your name, Tres anuncios a las afueras, Los archivos del Pentágono o La forma del agua podran vore's a les sales espanyoles a principis de 2018. A banda d'aquests títols, ja nominats als Globus d'Or i molt probablement també als Premis Oscar de l'Acadèmia de Hollywood, tenim treballs que tots i totes esperem amb molta ànsia. Pel·lícules que han creat moltes expectatives, siga per la seua producció o pels directors que les signen.
​

Ho ha tornat a fer. Yorgos Lanthimos s'ha proposat sorprendre'ns en cada treball que encapçala i The Killing of a Sacred Deer no és l'excepció. El grec realitza un projecte dins de la seua visió transgressora del que ha de ser una trama de ficció, amb personatges obscurs, amb molt a amagar i sense explicacions clarividents i reiteratives del que està passant dins la pantalla. I qui estimem aquest tracte entre el director i l'espectador, considerem Lanthimos un dels referents del cinema europeu actual. Sobrietat i delicadesa en cada plànol, amb un ús excepcional del temps per a tractar cada seqüència, tot i moltes vegades excedir-se de contemplatiu, fan que cada film del director es convertisca en una experiència emocionant i única.

The Killing of a Sacred Deer juga amb els dilemes, una de les obsessions de Lanthimos: què és el correcte, qui és més culpable, quina decisió és la més justa, i altres qüestions sense una única resposta que construeixen una trama complexa però rodona i amb pocs serrells solts. Un matrimoni, Nicole Kidman i Colin Farrell, veu com el seu fill es queda paraplègic sense explicació aparent. L'assetjament que sofreix l'home per part d'un jove veí farà que la relació entre aquest ésser misteriós i la família protagonista empitjore i comencen a aparéixer possibles raonaments a la malaltia del fill. Un thriller psicològic 'made in' Lanthimos que vos mantindrà les pulsacions molt elevades durant tot el metratge.

Un any més, Cinestèsia s'ha desplaçat a Catalunya, possiblement el festival de cinema més divertit i singular del món. I si ningú li ha donat eixe guardó ja ho fem nosaltres. El Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges ho mereix. Cinema de terror, fantàstic, thrillers psicològics i policíacs; films comercials i d'altres d'autor, amb grans però també xicotets pressupostos, que perseguixen el mateix objectiu: endur-se la gran ovació del públic assistent. I aquest 2017 l'edició més especial de la història del festival, ja que són 50 els anys que compleix l'esdeveniment: fruit d'això, celebritats com Susan Sarandon, Guillermo del Toro o William Friedkin apadrinen l'edició i la Secció Oficial es plena de pel·lícules guardonades i estimades a altres grans esdeveniments cinematogràfics arran el món.

El palmarès de 2017 ha sorprès a molts, ha agradat a alguns i a decebut a d'altres. Jupiter's Moon guanya el premi a Millor Pel·lícula, gràcies a “la valentia al mesclar fantasia amb un tema tan actual”, declarava el jurat a l'hora d'atorgar el guardó. Una de les altres protagonistes del festival és Revenge i la seua directora Coralie Fargeat, que aconsegueix el guardó a millor direcció i millor direcció novel. El premi del públic, un guardó important a Sitges, cada vegada més desvirtuat per l'amiguisme, és per a Matar a Dios. I les millors interpretacions són per a Marsha Timothy a la pel·lícula Marlina the Murderer in Four acts i Rafe Spall al film The Ritual. Una edició amb molt bon nivell, tot i no arribar a ser tan potent com ho va ser la número 49, que sí va projectar treballs de deu, com The Handmaiden, The Wailing, Swiss Army Man o Train to Busan, un nivell per damunt del millor d'aquest any. Què és per a Cinestèsia el millor i el pitjor del festival? Doncs anem allà