Sitges 2018 - La crònica

Escrit per: Pablo P.

Molt bon nivell el d’esta edició de Sitges 2018, amb un cap de setmana replet de grans títols, directors de renom i estrelles del cinema. Uns primers dies que han acaparat tota l’atenció mediàtica per un dels grans actors que ha donat Hollywood, Nicolas Cage, que va aconseguir posar potes avall tota una ciutat, un excitament mai vist abans al festival.

Però encara va ser millor la pel·lícula que venia baix el seu braç, Mandy, dirigida per Panos Cosmatos. Una cinta poètica, dins d’un gènere confús entre el gore, el cyber-punk i el surrealisme, amb una fotografia estratosfèrica i un molt bon disseny de so i de la música. Alguns prefereixen la segona part de la pel·lícula, el gore més sanguinari; altres, com nosaltres, ens quedem amb la primera, on es descriu la bellesa que pot haver-hi a un món apocalíptic i infernal.

Un altre títol que ha marcat el primer cap de setmana del festival ha sigut Under the Silver Lake, de David Robert Mitchell, director de la fabulosa It Follows. Un Hollywood diferent d'allò que estem acostumats, amb passadissos secrets, molt de misteri sectari i un grapat de referències que només amb cultura cinematogràfica dels anys 70-80 pots entendre (no és el nostre cas, és clar). No està al nivell de la seua predecessora, clar que això era tasca pràcticament impossible. La simfonia musical de dues hores que acompanya cada imatge de la pel·lícula és aclaparadora, i potser excessiva.

L'altre gran director que visitava estos dies Sitges ha sigut Gaspar Noé, qui ens ha meravellat amb el seu últim treball Clímax. Pel·lícula passada de rosca, que condueix a un grup de ballarins des del paradís fins a l'infern més profund. Un camí metafòric de descens que és provocat per la droga i que, magistralment, Noé el transmet als espectadors de meravella. Un film agònic, que actua com si d'un alucinògen potent es tractara. La direcció és perfecta i les actuacions superbes, preferint, en este cas també, la primera part, de balls i espectacle, a la segona, l'apocalipsi.

Quentin Dupieux és altre dels directors "establerts" al festival de Sitges, i hem vist en esta ocasió la seua última pel·lícula Au Poste!. Una sàtira surrealista que descriu l'absurd que pot arribar a ser un senzill interrogatori policial. Molt dels Monty Python a la pel·lícula i, per descomptat, molt de Dupieux, que fa un dels seus films més sobris, dins sempre del seu món anormal.

Qui pareix ha decebut a la majoria dels seus fans ha sigut Gareth Evans, director de The Raid, amb el seu nou film Apostle. Un drama gore sobre una micro societat poblada per radicals religiosos que lluitaran el que faça falta per mantindre la seua estabilitat i el seu misteri. Un secret massa innocent, amb un guió ple de subtrames que no arriben a tancar-se i, sobretot, una gran falta d'originalitat, amb girs típics i actuacions poc creïbles. Llàstima, perquè The Raid va ser un dels grans èxits de cinema d'acció del cinema contemporani.

Però si parlem d'acció, parlem de The night comes for us, la cinta més explícitament ultraviolenta que hem pogut vore als últims anys al festival. Un festí de baralles cos a cos on no importen els ossos que estigues disposat a trencar. No hi ha un guió veritablement fort ni contundent, només una excusa per coreografiar els millors combats entre asiàtics vists mai. Si aconsegueixes arribar a l'enfrontament final, qualsevol cosa que veges després et pareixerà cinema infantil.

I deixem per al final la sensació del festival, l’obra més ovacionada de totes. La més original i, per a qui vos escriu, la millor del festival fins a la data de hui. Parlem de la meravellosa i divertida One cut of the dead. Un experiment cinematogràfic que juga amb l’espectador des del minut u i que desemboca en una part final hilarant que només et deixa una opció: somriure, trencar-te les mans a aplaudir i reconéixer que te l’han colat. El repartiment de la pel·lícula ha estat present a totes les projeccions i ha fet més encara que la cinta haja guanyat virtualment el premi del públic. Quina passada.

Altres títols que hem vist, tots ells amb coses interessants i que desenvoluparem en major mesura al nostre programa especial de la setmana que ve, són Elizabeth Harvest, The night eats the world, Aterrados i Piercing. Esteu atents i atentes a les nostres xarxes socials perquè anirem informant-vos de més pel·lícules de terror a tindre en compte. Fins prompte!