Escrit per: Pablo PlazaEn este bonic repàs al passat cinematogràfic de la ciutat de València, ens veiem obligats a detindre la nostra atenció a una de les sales més mediàtiques de la capital. Als anys 50 el Cine Oriente va ocupar les portades de tota la premsa de la ciutat per un fet esgarrifós que va deixar perplex el veïnat. Unes instal•lacions que seran difícil d'oblidar per aquells espectadors que van tindre la fortuna, o la mala sort, d'haver sigut testimonis d'aquella barbàrie. Un cas que va ser portat fins i tot al cinema, formant-se així una espiral metacinematogràfica poques vegades vista fins hui. La sala del Cine Oriente té molta més història que el mateix nom, ja que la ubicació d'este espai va ser anteriorment utilitzada com una altra sala de projeccions. Més concretament dirigida a cinema mut, nomenada Cine Progreso, construïda per la Cooperativa Ferroviària de València, inaugurada en 1919 i reformada posteriorment, a 1926 amb l'arribada del sonor. Seria l'any 1943 quan una ampliació del nombre de seients acompanyaria també un canvi de nom: el Cine Oriente. Esta popular sala, situada al carrer Sueca, número 22, viuria una bona època en estos primers anys del franquisme, fins al moment que la sala es tenyiria de negre, per un succés que faria canviar la història d'este emplaçament.
La policia descobriria a l'assassina i a la víctima: ella, la dona de la neteja dels cinemes Oriente. Ell, el vigilant de seguretat d'esta sala, suposat amant de la dona i que, segons va confessar l'homicida, va morir a causa d'un fort cop al cap després d'una forta discussió, quan ella va decidir ocultar el cos tallant-lo i repartint-lo per la ciutat, simulant que era una dona depilant-lo i pintant-li les ungles. Un crim a un cinema... de cinema. Doncs així va ser. L'any 1997, el cineasta Pedro Costa, director de El Caso Almería o ¡Que vienen los Beatles! i guionista de La Buena Estrella, Amantes i Las 13 rosas, dirigia El Crimen del cine Oriente, amb Anabel Alonso i Pepe Rubianes als papers protagonistes. Una pel•lícula que no només conta molt bé este crim, sinó que també retracta de forma magistral l'època espanyola del moment. Un film inspirat en fets reals però basat en la novel•la homònima de Javier Tomeo, escrita dos anys abans que la pel•lícula.
Després d'este moment negre a la història de València, el cinema va tindre que canviar de nou de nom i d'imatge, intentant així oblidar i netejar l'obscur passat de la sala. El Cine Oriente es cridaria a partir d'esta dècada Cine San Carlos i, a 1956, canviaria de nou a Cine Acroy. Definitivament, i a l'any 1961, després d'una nova reforma, la sala del carrer Sueca passaria a titular-se Cine Junior, a partir d'ara dirigit per la família Martínez Tarín, en aquelles dates també propietaris del Cinema Pompeya. Este nou Cine Junior oferiria un programa doble en sessió continua de pel•lícules reestrenades fins a 1976, quan la política de la sala canviava per a projectar cinema d'estrena i, poc després, pel•lícules classificades S, aprofitant el boom del 'destape'. Però a l'estiu de 1981 la sala tancaria definitivament. Altres capítols de Cinemes del passat: Capítol I: Cine Eslava
0 Comentarios
Deja una respuesta. |