Cinestèsia: Com arriba 'El Agua' a tu? És abans la història que els succesos que vegem a la pantalla? Són estos esdeveniments els que te conviden a escriure?

Elena López Riera: No recuerdo el día concreto en que empecé a trabajar en 'El Agua'. Y no lo recuerdo porque siempre ha estado dentro de mí. Me criaron con una serie de mitologías, una de ellas, con esta que vemos en la película y esa relación amor odio que tenemos con el agua, en Orihuela y en toda la Comunidad Valenciana. 

El origen viene de una mitología familiar-local, no todas las personas de Orihuela la conocen. De hecho muchas veces me pregunto si se la inventó mi abuela, que tenía una imaginación prodigiosa (ojalá herede algo de eso). Y después, de la riada del 87, que es la primera catástrofe en mi pueblo que yo recuerdo, que yo viví en primera persona.

En 2017, hubo un amago de gota fría.  Y entonces aquí empezamos Philippe Azoury y yo a escribir el guión. En 2019, cuando ya teníamos una versión bastante avanzada del guión, se produjo la DANA que todos recordamos, la más fuere que se recuerda desde los años 40. Y lo que sucedió con esta catástrofe es que por primera vez la gente tenía teléfonos móviles para grabar y contar en directo por redes sociales lo que estaba pasando. Y esto para mí fue revolucionario en términos de relato, en cómo se construye esa memoria colectiva desde el punto de vista de muchas individualidades (a mí es que la memoria colectiva es algo que siempre me ha obsesionado mucho). Y poco a poco fuimos incorporando esto al relato.

Y así nació esta peli rara, donde hacemos todo lo que no se tiene que hacer, mezclamos todo lo que no tenemos que mezclar. Como veis, fue un proceso vivo, tanto en la escritura, como en el rodaje y el montaje.

Complir 10 anys d'història d'un projecte radiofònic com Cinestèsia, i fer-ho junt amb els teus, amb qui complixes, a més, 15 anys d'amistat, ja és molt gratificant. Però a més celebrar-ho a un context com Sitges i el seu festival de cinema, el millor del món, això ja no té preu.

Cinestèsia visita per desé any (quasi) consecutiu esta festa del cinema de terror i fantàstic, i ho fa gaudint d'una trentena de pel·lícules que passem a comentar-vos, en esta retrobada amb el blog cinestèsic, que bé mereixia una actualització. Cinestèsia a Sitges 2022, per Pablo Plaza i Lluís Campello.

JERK

Pablo: comencem per la més inclassificable de totes, i així ens la podem llevar de damunt ben ràpid i oblidar prompte (no) els traumes que provoca. Una experiència inoblidable, senzilla en la seua execució tècnica, però quasi miraculosa en el seu vessant interpretatiu, amb un Jonathan Capdevielle inversemblant, mereixedor de tots els guardons que un actor puga guanyar. Dirigida per la mateixa directora de l'obra de teatre original, Gisèle Vienne, i escrita per Dennis Cooper, autor de la novel·la en què es basa la peça teatral. Un guió basat en fets reals, cru i pervers, sobre tres amics que perpetraren desenes de crims, molt violents i macabres, una història així només assumible per l'espectador a través de la tècnica dels titelles. Un d'eixos regals que cada any ens dóna Sitges, no apte per a principiants del gènere. I per a experts, doncs tampoc.

Jerk, premi a Millor Pel·lícula en la seua categoria (Noves Visions).

Arriba una nova edició, la 34a, del festival de cinema més important de València i un dels esdeveniments més representatius del circuit estatal: el Cinema Jove. Una cita imperdible per als amants de l'audiovisual, com som nosaltres, a on podem vore treballs de joves realitzadors i realitzadores, molts d'ells presentant a València la seua ópera prima. Este any són 10 les pel·lícules que competixen a Secció Oficial pel premi Lluna de València a Millor Llargmetratge, a més de 29 curtmetratges que es projectaran a la Secció Oficial dedicada a este format curt. I, com aposta personal del festival, l'apartat de Websèries, que es consolida al festival amb 15 treballs a competició.

Fora de concurs podrem gaudir de diferents cicles cinematogràfics que ens aproparan filmografia de diferents cineastes i actors i actrius que reben un homenatge a l'edició d'enguany d'este festival. És el cas del director portuguès Miguel Gomes, a més dels dos "futurs del cinema" com Nuria Herrero i Pol Monen. També es projectaran diferents pel·lícules de 3 cicles, com és la primera filmografia dels germans Coen, una selecció d'anime asiàtic i diferents films relacionats amb el mur de Berlin, pel 30 aniversari de la seua caiguda.

A continuació, vos detallem les 10 pel·lícules de Secció Oficial que podran vore's a l'edició d'enguany, per si alguna d'elles és del vostre interès. Recordeu que molts dels treballs que es poden vore a Cinema Jove no arriben a estrenar-se a les sales comercials de València, així que aprofiteu del seu visionat a este festival de la nostra ciutat:

La Mostra de València torna, després d'uns anys d'indecisions i dubtes, i ho fa amb més passió pel cinema i l'audiovisual valencià que mai. Del 18 al 28 d'octubre, les sales Berlanga de la FIlmoteca i els Cinemes Babel projectaran algunes de les peces cinematogràfiques més interessants del Mediterrani, un mar que uneix diferents maneres de conviure i d'entendre el món però amb punts en comú que es voran reflectats durant estos deu dies de festival. Palestina, França, Grècia i també, per descomptat, València tindran representació especial a esta edició número 33 d'este esdeveniment cinematogràfic, que presenta unes seccions especials molt interessants i una Secció Oficial que no ens podem perdre. Perquè són pel·lícules úniques, difícils moltes d'elles que puguen arribar a la cartellera comercial i perquè La Mostra és un espai molt especial que olora cinema per tots els racons, on compartirem experiències i vivències amb gent d'altres procedències i altres formes de viure.

Analitzem a continuació les pel·lícules més interessants per a vore de la secció oficial, tota ella digna de menció especial:

​
FISHBONE

Començant per la pel·lícula d'Adán Aliaga, cineasta alacantí nominat junt amb Àlex Lora l'edició passada dels Premis Goya a Millor Curtmetratge per The fourth kingdom i que en esta ocasió ens presenta Fishbone, el seu primer treball en solitari. Una dona establerta a Nova York es veu obligada a tornar a Tabarca per la mort de son pare. Ella va ser l'última persona nascuda a l'illa i ara, sense cap tipus d'estima a la seua terra d'origen, haurà de prendre decisions que li faran entrar en conflictes identitaris i pel seu futur. El valencià, el castellà i l'anglés conflueixen en esta pel·lícula alacantina d'aproximadament 1,5 milions d'euros de pressupost.

Dissabte 20, a les 16 h i diumenge 21 a les 18:15 h, als Cinemes Babel.

Molt bon nivell el d’esta edició de Sitges 2018, amb un cap de setmana replet de grans títols, directors de renom i estrelles del cinema. Uns primers dies que han acaparat tota l’atenció mediàtica per un dels grans actors que ha donat Hollywood, Nicolas Cage, que va aconseguir posar potes avall tota una ciutat, un excitament mai vist abans al festival.

Però encara va ser millor la pel·lícula que venia baix el seu braç, Mandy, dirigida per Panos Cosmatos. Una cinta poètica, dins d’un gènere confús entre el gore, el cyber-punk i el surrealisme, amb una fotografia estratosfèrica i un molt bon disseny de so i de la música. Alguns prefereixen la segona part de la pel·lícula, el gore més sanguinari; altres, com nosaltres, ens quedem amb la primera, on es descriu la bellesa que pot haver-hi a un món apocalíptic i infernal.