Sèrie d'entrevistes a valencians i valencianes nominades als Goya 2024, realitzades per a l'espai radiofònic d'À Punt 'El Rall'.L'alzirenc Arnau Bataller rep la seua segona nominació als Goya, en esta edició pel seu treball a 'La paradoja de Antares'. Una pel·lícula molt xicoteta, amb molt poc pressupost, que ha aconseguit gràcies a la seua banda sonora, estar competint el pròxim 10 de febrer contra produccions molt més grans. Parlem amb el compositor i mùsic valencià. Cinestèsia: En primer lloc, com enfoques musicalment un gènere com la ciència-ficció... que no és un gènere que trobem molt a la teua filmografia. Es tenen certs clixés quan es treballa este gènere o has volgut eixir-te d'esta línia? Arnau Bataller: És veritat que els gèneres normalment porten associats certes sonoritats i gestualitats, alguns gèneres més que altres. En aquest cas és una ciència-ficció, però també és un drama. Hi ha elements que descriuen eixe món extern, eixe univers, extraterrestres... però realment el que fem és acompanyar a allò que li passa a la protagonista. En aquest sentit, no m'he vist condicionat pel gènere, sí un poc més per l'espai. Com fer que eixes quatre habitacions respiraren un poc més i que això que veus que li passa a la protagonista tinga una implicació més enllà del xicotet espai que veu l'espectador. Este va ser un dels reptes més importants.
C.: La música, en pel·lícules com esta en què l'espai és tan reduït, ha de tindre un valor narratiu més marcat. Com ho treballàreu? Quines directrius tenies del director? A.B.: Va ser un procés molt natural. Jo ja havia treballat amb Luis Tinoco, el director, en dos curts, i el conec fa més de 10 anys. És amic meu. I això està molt bé perquè quan comences a treballar en un projecte has d'establir quina és la direcció, com treballaràs la música... i en este cas, jo ja el coneixia, ja sabia com treballava. Ja sé quan Luis diu "blanc" que és blanc i quan diu "negre" què vol dir negre. Hi ha directors que tenen coneixements de música, i jo sempre ho dic: no és necessari saber de música. Sí que és necessari saber quina narrativa vols i què vols en cada moment que la pel·lícula conte. Jo ja m'encarregue de fer que la música faça el que tu vols. Ací, parlàrem d'expandir l'univers visual, i també donar-li veu al món interior del personatge, qui no parla molt, és introvertit... la música ha de mostrar tot açò. I altre repte molt gran va ser aguantar la tensió de la pel·lícula. Per a aconseguir açò, has d'establir punts importants de la pel·li a on sonarà el tema principal, però després fer que la tensió no caiga en la resta de moments. C.: Ens agradaria saber quan inicies el teu treball a la pel·li. Comences a pensar melodies, a compondre, des del guió? O ja reps la pel·lícula muntada i és quan comença la teua feina? Quina de les dos formes de treball preferixes? A.B.: És el temps el que mana. Si en un projecte comences amb el guió, vol dir que tindràs més temps per a treballar. Si comences sobre la imatge, vol dir que et queda ja molt poquet al calendari. Jo m'he acostumat a treballar sobre la imatge, perquè és realment qui et dóna la informació més completa, sobre el to, sobre el tempo. Al guió tens la història, però no tens el tempo, no tens el ritme, no tens la interpretació. Quan tu escrius un guió, a l'hora de rodar el reescrius, després amb les interpretacions de nou, i amb el muntatge tornes a reescriure. La música acaba de reescriure aquell guió inicial. En el cas de 'La paradoja de Antares' vaig vore alguns muntatges inicials, més tard se li va donar unes quantes voltes a eixe muntatge, però ja quan van decidir que estava totalment tancat, liquidat, va ser quan vaig començar jo a compondre. C.: Com veus el nivell de nominats i nominades d'enguany? Veus possibilitats d'endur-te el Goya? Que 'La paradoja de Antares' tinga només una nominació, la teua, ajuda o fa més difícil que pugues aconseguir el guardó? A.B.: Una cosa són les pel·lícules i altra com funciona la mecànica dels premis. Que una pel·li tinga només una nominació no és un bon senyal de poder guanyar el Goya, perquè, sobretot als apartats tècnics, arrossega molt que una pel·lícula funcione i siga coneguda. Per altra banda, tenim altre hàndicap: el percentatge més gran de membres de l'Acadèmia són actors i actrius. Com més gran és l'elenc a una pel·li, més possibilitats de rebre més vots. A 'La paradoja de Antares' hi ha bàsicament una actriu. Però crec que en el nostre cas, una pel·li amb molt poc pressupost, no crec que supere els 60.000 euros, és una pel·lícula feta entre amics... i ja és un premi que una òpera prima haja quedat tan bé, haja tingut tan bona difusió per plataformes, i a més estar nominats... una cosa que mai m'haguera esperat per esta pel·lícula, així que estem molt contents. Anem a la gala a passar-ho bé, no tenim esperances, no tenim cap pressió, no m'he preparat cap discurs i a disfrutar.
0 Comentarios
Sèrie d'entrevistes a valencians i valencianes nominades als Goya 2024, realitzades per a l'espai radiofònic d'À Punt 'El Rall'.Claudia Pinto aconsegueix la seua primera nominació als Goya gràcies a 'Mientras seas tu', la seua tercera pel·lícula i primer documental de la seua filmografia, a on acompanya l'actriu Carme Elias en la seua malaltia d'alzheimer. Parlem amb la directora veneçolana, establida a València des de fa més de 20 anys. Cinestèsia: A l'inici del projecte de 'Mientras seas tu', existia un objectiu clar per a fer esta pel·lícula, sabent que el transcurs del rodatge estaria ple d'incerteses per l'evolució de la malaltia de Carme?
Claudia Pinto: Cuando nace la película, el objetivo es resistir, luchar contra el olvido. El cine te permite atrapar una realidad y volver a ella muchas veces. Era tan básico como eso: retener una imagen, un momento. Ya con el tiempo el objetivo ha ido evolucionando, y cuando nos planteamos hacer una película, nos situamos en otro lugar. Ahora hay que decirle al público "para qué". Y ya el discurso no es sólo por el propio cine, sino que el tema y la mirada hacia ese tema es lo que realmente importa. Para mí lo más importante de 'Mientras seas tú' es el hecho de hablar de enfermedades mentales de las que no habla nadie, démosles voz a esa gente que está en silencio. Hay que hacerlo, no pasa nada. Y también poner el acento en la importancia de que haya una motivación para esta gente. De como eso les ayuda, les da confianza. Y de otro lado estar en la parte de las personas que acompañan. En mi caso, por ser amiga y directora de Carme, pero también su familia. Las familias también están en silencio, y sufren mucho. Y la película pone en valor esto. Vamos a acompañarnos y a celebrar la vida, y lo que la vida nos traiga. Esos son los otros objetivos que se plantea la película. C.: Hem escoltat alguns testimonis de persones que estan a una situació d'acompanyament de familiars amb alzheimer parlar de la importància d'esta pel·lícula per parlar del dret a una vida digna i també d'una mort digna. Hi ha una cosa més important en l'art i en la cultura que ser útil? Una pel·li pot ser bella, estèticament bonica, però fer una pel·lícula que ajuda a tanta gent ha de ser una satisfacció molt gran. C.P.: Yo creo que el poder transformador del arte es lo fundamental, ¿no? No sé qué voy a conseguir con esta película, pero simplemente que te haga pensar en cuál es tu vocación, en qué camino has elegido, o empatizar con alguien que sufre a tu lado, que igual no te hayas dado cuenta, o te lleve a pensar en la importancia que tiene verbalizar lo que te ocurre y por qué, si conseguimos eso... pues ya hemos hecho bastante. Si luego esto se convierte en que es un testimonio sobre los momentos iniciales del Alzheimer que pueda servir concretamente a personas que están enfermas de eso o de otras demencias, también mejor aún. Si además esto puede servirle a Carme, que de hecho le sirve para sentirse mejor, para sentirse útil, para sentirse viva, oye, pues fantástico. Estamos hablando siempre de lo mismo, ¿no? Del poder transformador que tiene el cine y del poder transformador que tiene el arte. Que no eres la misma persona antes de ver la peli que después. Y a mí como directora es lo que más me llena. C.: Carme Elias, al llarg del procés de la pel·lícula, ha estat present en les decisions tècniques i artístiques de cap a on anava la narrativa o ha confiat completament en tu? C.P.: En un primer momento sí que hubo un poco más de... compartir. ¿Quieres hacer un monólogo? ¿Te gustaría...? Si hacemos algo de teatro, ¿con quién te gustaría? Con Corazza. Pues contamos con Corazza, ¿En qué lugar te gustaría hacerlo? En el Teatro Academia. Pues vamos allá. Ese tipo de cosas. Pero en el proceso de ver secuencias y hablar de las secuencias, no. Yo le mostré alguna cosa, siempre le gustaba. No tenía una mirada como crítica, sino como una confianza total y absoluta de tú vas a saber lo que tienes que hacer. Y el día que la vi en San Sebastián, pues la vi por primera vez, había visto trocitos. No ha sido un seguimiento, ni un diálogo, ella no se ha censurado, yo no me he dejado censurar tampoco, quiero decir, no ha sido ese el tipo de relación, ha sido una relación más de confianza, de desahogarnos juntas y decir, pues, no sé Carme, no sé qué estamos haciendo, pero si estábamos grabando eso mejor. Sèrie d'entrevistes a valencians i valencianes nominades als Goya 2024, realitzades per a l'espai radiofònic d'À Punt 'El Rall'. María Zamora aconseguix 6 nominacions als Premis Goya 2024 gràcies a les quatre produccions en què participa la seua productora 'Elástica Films'. Les pel·lícules nominades són 'Creatura', 'Matria', 'O corno' i 'Carta a mi madre para mi hijo'. Cinestèsia: Parlem amb María Zamora de les quatre produccions d'Elástica Films que estaran als Premis Goya 2024, començant per aquella que té més nominacions: 'Creatura'. Quan et vas fixar en Elena Martín, ja des de 'Suc de Síndria'?
María Zamora: En realidad, viene de antes. Fue con su primera película como actriz, que nosotros con mi anterior empresa distribuimos, que se llamaba 'Las amigas de Agatha'. Era una película de escuela, que se dirigió entre varias directoras, y ella era una de las protagonistas. En la promoción de esta película conocimos su opera prima, que fue 'Julia ist', que participó en el Festival de Málaga y ganó el Zona Cine. Y entonces ya nos contó cual quería que fuera su segundo largometraje. En ese momento estábamos colaborando con la empresa catalana que había producido 'Julia Ist', y estábamos trabajando en 'Libertad', de Clara Roquet, y en 'Els dies que vindran' de Carlos Marqués-Macet, y surgió la oportunidad de hacer 'Creatura'. C.: 'Creatura' ho té tot: drama, coming age, però també thriller, un thriller personal, íntim, introspectiu... Com va ser la creació d'eixe personatge protagonista tan complex, des de direcció i des de producció? M.Z.: Fue un trabajo de creación muy laborioso. Elena Martín y Clara Roquet, coguionistas, estuvieron trabajando en base a la idea de Elena, de desarrollar una película que hablara de cómo se forma el deseo sexual femenino, desde la edad infantil, pasando por la adolescencia, hasta la madurez. Todo este proceso creativo de guión fue muy laborioso, costó mucho sobre todo encontrar la estructura correcta de la película, que va a saltos temporales. Si empezar por el principio, en sentido cronológico, o hacerlo en modo flashback... encontrar una balanza entre las tres épocas en que sucede la película. Fue lo más costoso. Por supuesto, también fue difícil el arranque, que tiene que ver con la documentación. Tanto Elena como Clara hablaron con muchísimas mujeres acerca de cómo se construye su feminidad y acerca de los tabús en base a los cuales se van educando la sexualidad de las mujeres. Fue muy laborioso en cuanto a guión, además porqué somos muchas manos: 4 productoras, 2 guionistas, más toda la gente que participó en la creación del guión, como terapeutas, mujeres especializadas en estos temas... C.: Vegem molta importància des d'Elástica Films a donar visibilitat a totes estes experiències femenines, com passa a 'Creatura', amb eixe aspecte de la sexualitat de les dones, que encara no havíem vist a la gran pantalla. Com d'important és donar veu i visibilitat a estes experiències? M.Z.: Para mí es muy importante porque forma parte de mi vida. No sólo de mi vida, sino de las mujeres que me rodean. Siento que durante mucho tiempo el relato ha estado dominado únicamente por la mitad de la población, que es la mitad masculina. Y desde hace un tiempo, poco a poco, se va haciendo sitio a esas otras miradas, esas otras historias, que tienen que ver con historias más pegadas a la experiencia femenina, y es la que yo vivo en mi día a día. Y también de mi madre, de mis sobrinas, de mí misma, de mi hija adolescente o de mis amigas. Yo quiero que se cuenten esas historias porque son las historias que vivimos todas nosotras. Sèrie d'entrevistes a valencians i valencianes nominades als Goya 2024, realitzades per a l'espai radiofònic d'À Punt 'El Rall'.Marina Donderis i Marina Cortón, junt amb Núria Poveda, dirigixen el seu primer curtmetratge 'Becarias', un treball en stop-motion produït per Pangur Animation, que parla sobre la precarietat laboral que sofrix la joventut després de finalitzar els seus estudis. Conversem amb les dos animadores abans de la Gala dels Goya 2024, a on acudiran per la seua nominació com a millor curt d'animació. Cinestèsia: Com naix este projecte, podríem dir, autobiogràfic? Amb les tres protagonistes del curt representant les mateixes tres directores del projecte.
Marina Donderis: Naix des de la desesperació de no tindre treball, i també d'estar juntes i poder donar-nos suport. Són tres amigues que intenten lluitar en un paradigma no molt positiu. Problemes laborals, problemes d'emocions... i estes tres amigues s'acompanyen en eixe camí. És el nostre reflex, però és també el reflex de tota una societat, tota una generació que no veu perspectiva de millora. C.: Cadascuna de les protagonistes amb la seua personalitat pròpia, el seu estil, com sou vosaltres en la vida real. Suposem que la creació d'estos personatges ha sigut un procés també molt divertit, vore-vos a la pantalla en forma de ninotets. Marina Cortón: Bé, ha sigut divertit... però també té mostres molt. És una caricatura de nosaltres mateixa, no som totalment així, però es necessita eixa exageració perquè la narrativa funcione, perquè cadascuna tinga un paper dins de la història. Vàrem emfatitzar les, no sé si dir qualitats, de cadascuna de nosaltres. Sèrie d'entrevistes a valencians i valencianes nominades als Goya 2024, realitzades per a l'espai radiofònic d'À Punt 'El Rall'.Rocío Benavent és la directora de Saltarinas, empresa audiovisual encarregada de coproduir 'Todo bien', curtmetratge d'animació dirigit per Diana Acién i nominat als Goya 2024. Parlem amb Rocío i amb Verónica Cortés, una de les animadores del curt. Cinestèsia: Conta'ns, Rocío, com naix esta història i com va ser eixe procés inicial per a donar vida a estos personatges que conviuen en un pis els mesos de confinament durant la pandèmia de 2020.
Rocío Benavent: En un principi, Diana Acién i Verónica Cortés es coneixen a un màster d'animació, a on jo estava de tècnica. Diana tenia un guió sobre la pandèmia, el va mostrar a Sara Álvarez, una de les professores del màster, i va ser ella qui ens va presentar. Vàrem parlar, em va agradar molt i vàrem iniciar el procés de demanar ajudes per poder finançar-lo. I a partir d'ahí, va començar esta aventura. La idea naix a finals de 2020, presentarem les ajudes, i al cap de pocs mesos ens digueren que ens havien donat la subvenció de l'Institut Valencià de Cultura amb la puntuació més gran. I ja, doncs començar amb la preproducció, que va ser prou curta, perquè Diana i Verónica ja ho tenien tot prou tancat. La part d'animació i la postproducció sí que han sigut més complicades i dures. C.: Tractant-se d'un tema tan concret com la pandèmia, com ha evolucionat el guió o la percepció de certs elements que no podem percebre igual ara que a 2020. Ha canviat alguna cosa? Verónica Cortés: El guió el vàrem tancar molt ràpidament, perquè Diana ja el portava molt treballat, ja li havia donat moltes voltes. Sí que férem un parell de reunions i uns quants canvis, mirant algunes notícies d'actualitat en aquell moment per donar-li més humor, introduint gags que li donaren un caràcter més optimista al curt. |