Arribava la democràcia i amb ella es renovava el cinema, revolucionant-se així tots els gèneres i subgèneres cinematogràfics. Un d'ells aterrava a finals d'esta dècada gràcies a directors com Eloy de la Iglesia o José Antonio de la Loma, que pretenien mostrar una realitat que ningú s'havia atrevit abans a plasmar a la gran pantalla. Vivències, històries i aventures protagonitzades per joves delinqüents que passaven de l'anonimat a la popularitat gràcies als seus delictes. Drogues i violència entre les capes més baixes de la societat, que es veieren plasmades a pel·lícules molt reconegudes i estimades pel públic del moment, com Perros callejeros, Yo, 'El Vaquilla' o El pico. Èxits de la cultura popular que estigueren acompanyats per diferents seqüeles que pretenien allargar en el temps la popularitat del gènere. Eixe 'kinkisme' ha perdurat durant molts anys, trobant el seu espai fins i tot al segle XXI.
Alberto Rodríguez feia a 2005 7 vírgenes, Miguel Albaladejo a 2006 Volando voy, Ferran Ureña a 2015 Barcelona 92 i l'any passat seria Carlos Salado qui, encara donant un pas més enllà, dirigeix Criando Ratas. I eixe pas endavant ho determina l'ambició del cineasta a l'hora d'apropar-se a aquell gènere dels anys 70 i 80, eliminant diàlegs, improvisant escenes, deixant a banda l'interés econòmic de la taquilla i, el més interessant d'este film, contant per al paper protagonista amb un delinqüent real. Ell és Ramón Guerrero, mai havia fet cinema abans i va haver de rodar algunes escenes aprofitant els permisos penitenciaris.
0 Comentarios
Escrit per: Pablo PlazaPer a molts, qualificada de pel·lícula de l'any. El que menys diu d'ella que és "resultona", que també podríem considerar-ho com positiu. És molt complicat criticar una peça on cada una de les seqüències persegueix el simple objectiu de convertir el film en una autèntica obra mestra. Des del primer minut, amb eixe ball grupal en pla seqüència baix la cançó 'Another day of Sun', fins a una escena qualsevol, com pot parèixer cada un dels càstings de Mia o les situacions quotidianes de Sebastian a casa o al lloc de treball. Tot persegueix fer història. I, vist el resultat, ho aconsegueix. Una història senzilla, on una cambrera, que vol ser actriu, i un pianista de nadalenques, que vol ser el nou Duke Ellington, perseguixen el seu somni, tot i que pot ser l'amor trunque eixe camí tan complicat.
La la land vol rendir homenatge al musical de l'etapa daurada de Hollywood. I tot i que els números de dansa no són tan espectaculars com podien ser aquells de Fred Astaire i Gene Kelly, o més actuals com Flash Dance, West Side Story o Cabaret, el tractament musical, el treball d'il·luminació i els moviments de càmera superen en moltes ocasions als grans clàssics anteriorment esmentats. Estem davant una fita del cinema i, sobretot, davant un geni a la direcció com és Damien Chazelle qui, amb només 32 anys (mare meua, 32 anys) ja ha realitzat dues obres mestres (perquè Whiplash és una altra peça monumental), arrasant en tots els festivals on apareix el nom de la seua obra. Escrit per: Pablo PlazaCalfreds i tremolors a la ciutat de València. I no només per les baixes temperatures que es registren estos dies, sinó per l'arribada d'un festival de cinema que ens posarà els pèls de punta. Aterra a la capital la primera edició del Festival Internacional de Cinema de Terror 'Paura', nom que es pren de la llengua italiana: por. Però també d'una mítica pel·lícula d'este país dels anys 60, dècada daurada del terror italià, dirigida per Mario Bava, titulada Operazione Paura. Un film i una època apreciats pels dos directors de 'Paura', Ramón Alfonso i Joaquín Vallet, escriptors, crítics i historiadors cinematogràfics i, ara també, caps d'un festival.
Huit dies de projeccions de llargmetratges i curtmetratges, dividits entre dos espais, els Cinemes Aragó i el Café Pub El Volander, i en diferents seccions oficials: ficció, documental, experimental, animació i cinema amateur. Cintes molt complicades de vore en sales comercials i que podrem disfrutar a València per un preu més que raonable: 3,5 € l'entrada senzilla, 25 € l'abonament de 10 pel·lícules. Una oportunitat perfecta per a vore alguns films interessants, de xicoteta producció però que poden fer-nos passar molta por, el principal objectiu d'estos treballs cinematogràfics. Comentem alguns dels llargmetratges que vorem durant esta setmana, tot i que seran primícia a la ciutat i deurem fiar-nos d'aquells que ja les han vist o de la riquesa de les diferents sinopsis. Escrit per: Pablo P.Quina alegria dóna trobar-se amb estes pel·lícules al cinema. Qui vos parla és un apassionat del documental, i sobretot d'este gènere dirigit a desemmascarar il·legalitats, desmuntar sistemes injustos i provocar a l'espectador una reacció de sublevació davant les vergonyes que ens envolten. Apassionat, com podreu imaginar, de Michael Moore; i, des de hui, apassionat de François Ruffin i del diari francés Fakir. Ell és el director d'este magnífic film; Fakir és el seu periòdic i el productor de Merci Patron (més ben, són els subscriptors d'este qui han pagat el film, així ho indiquen els crèdits de la pel·lícula). Humor, atreviment, originalitat i molt poca vergonya és el que convertixen este film en una joia del gènere, que tantes bones notícies ha dut a França, on la pel·lícula ha sigut un èxit i ha aconseguit remoure consciències i enrogir la cara d'alguns quants. Merci patron conta la misèria que va deixar al seu pas l'enriquiment de Bernard Arnault, president de la multinacional LVMH, qui va tancar centenars de fàbriques i acomiadar milers de francesos, a causa de l'externalització de la mà d'obra local, buscant beneficis en països de l'est d'Europa. En esta investigació, el film es centra en una parella d'extreballadors d'Arnault, els quals es troben a una situació límit, on només viure al carrer o, segons ells, el suïcidi, pot ser l'única solució. Ruffin troba en este matrimoni una bona oportunitat de denunciar la multinacional i dissenyarà un pla estratègic per fer guanyar als bons i ridiculitzar als dolents, a través de documents audiovisuals aconseguits per càmera i micròfon ocults totalment inaudits i reveladors. Escrit per: Pablo P.Acaba la 11à edició de ‘La fiesta del cine’, amb números de rècord que superen la xifra obtinguda en octubre de 2014. Més de 2,6 milions d’entrades venudes en només tres dies, assistència massiva fruit de l’atractiu preu de 2,90€ de cada ticket. Una publicitat que funciona perfectament com a reclam per a aquelles persones que no estan habituades a anar al cinema i que veuen el preu d’una entrada regular com excessiu i impagable. Des de Cinestèsia, on recolcem qualsevol mesura que ajude a la cultura a ser més consumida pel ciutadà, volem demostrar que a València anar al cinema no és car podent, fins i tot, vore pel·lícules de manera encara més econòmica que ‘La fiesta del cine’ durant tot l’any.
Actualment, és molt fácil vore pel·lícules i sèries de manera gratuita o a un cost molt baix, si no ens importa fer-ho des del portàtil o des del televisor, asseguts al nostre sofà o al llit, i controlant el ritme de reproducció al nostre antull. Però tots estarem d’acord que disfrutar una pel·lícula asseguts a un còmode seient, davant d’una pantalla de metres de longitud i amb un so envolvent i de qualitat no té comparació. Clar, això és paga i, degut a l’alt impost aplicat a la cultura i a altres factors com l’alt cost de manteniment de les sales actuals o el repartiment del preu de l’entrada en percentatges desproporcionats, fa que el preu d’una entrada siga per a molts un luxe per a permetre’s molt poques vegades a l’any. |