Escrit per: Pablo PlazaCorria l'any 1977 i un jove George Lucas escrivia i dirigia una de les pel•lícules més importants de la història. Naixia la saga Star Wars i amb ella una bestialitat de rècords, mèrits, fanatismes i bilions de beneficis gràcies a compravenda de drets, taquilles milionàries i un merchandising aprofitat fins a l'últim gadget inimaginable. Dins d'esta bogeria, Star Wars ha estat explotada també al cinema, amb capítols, documentals, sèries i films paral•lels a l'obra de George Lucas que han intentat aprofitar el 'boom' de la saga, amb pel•lícules normals i d'altres patètiques. Una d'esta última categoria la descobrim hui, almenys qui vos escriu, plena de peculiaritats i curioses decisions que la cataloguen com una de les obres més desconegudes i desastroses relacionades amb el cinema comercial. Parlem de Star Wars: Holiday Special.
El gran èxit de l'Episodi IV: Una nueva esperanza va fer que la productora aprofitara el tiró per a convertir en or tot allò que tinguera relació amb este títol cinematogràfic. Un mes abans de les dates nadalenques de 1978, la CBS decidia emetre per televisió un llargmetratge dirigit per Steve Binder i que comptava amb els mateixos personatges que l'episodi quart. La família de Chewbacca es prepara per a celebrar el 'Life Day', una festivitat pareguda al Dia de Nadal, però al planeta wooki. A esta festa estaran invitats els millors amics de la família, com Han Solo o la Princesa Leia. Aleshores Darth Vader intentarà desbaratar este bonic moment. Una sinopsi que ja desconcerta i convida a l'espectador a visionar el telefilm des de la distància.
0 Comentarios
Escrit per: Pablo PlazaUn dels països més polititzats per l'opinió pública i els mitjans de comunicació és l'illa de Cuba. Bàrbars comunistes per a alguns, l'exemple de revolució per a altres, és pràcticament impossible conèixer la realitat d'este país des de la distància, amb informació subjectiva i manipulada depenent del seu emissor. El cinema no queda exempt d'esta utòpica objectivitat a l'hora de narrar històries, reals o no, a través d'imatges. Però sí que podem trencar una llança a favor del seté art si este és responsable a l'hora de prioritzar l'art dels interessos econòmics i partidistes, allunyant-se d'una innecessària obligatorietat de contar la veritat, narrant històries potents, interessants per a l'espectador i que reflectixen, o no, la situació social d'un país. I Fernando Pérez a Últimos días en La Habana aconseguix este propòsit, únicament artístic, d'allò més bé.
Una pel•lícula senzilla, que utilitza la seua ubicació com el personatge principal de la història. La capital cubana desprèn per ella mateixa color, història i una càrrega enorme de contingut narratiu, plena d'intrahistòries que completen qualsevol trama que es situe en este entorn. Però si a més la línia argumental principal es troba a l'altura de la localització, el resultat final és encara més poderós. Últimos días en La Habana conta la relació entre un home solitari, trist i rutinari, ancorat a un país que no vol i amb un somni americà que pareix no arribar mai; i un cubà ple de ganes de viure, tot i estar postrat a un llit, des d'on veu com la seua força disminueix al pas que avança la seua malaltia. La vitalitat d'un es contraposa amb l'apatia d'altre, tot i compartir els dos un propòsit: complir els seus somnis abans que la mort els ho impedisca. Escrit per: Pablo PlazaFeia anys que València no vivia una etapa tan dolça d'oferta cinematogràfica. Moltes sales de cinema a la ciutat, algunes d'elles noves, altres reobertes, moltes altres resistents als anys. També són nombroses les activitats, tallers i iniciatives que tenen el cinema com a protagonista: propostes universitàries, culturals, lúdiques i empresarials. Una època daurada en número, no tant en rendiment econòmic, que situa València com un referent, sempre a l'ombra de Madrid i Barcelona, al món cultural i cinematogràfic.
Però no és la primera vegada que es veuen tantes sales de cinema a la ciutat. De fet, fa unes quantes dècades el nombre de sales a València i voltants era superior al d'ara (prop de 200 sales entre finals del segle XIX i principis del XX, segons el periodista César Fernández al Levante), amb una oferta molt interessant, sobretot als municipis, que comptaven normalment amb, almenys, un recinte cinematogràfic per a l'oci i el divertiment dels seus veïns i veïnes. Des de Cinestèsia, volem rescatar de l'oblit alguns dels cinemes més importants de la història de la província. Sales antològiques que reunien molts més espectadors que hui en dia, amb pantalles gegants que deixava bocabadat al públic del moment, i una programació que ja voldríem molts de nosaltres trobar a les sales actuals. I volem començar amb un cinema desconegut per a molts joves, ja que va tancar les seues portes a 1995, després de més de 30 anys en funcionament. Parlem del Cine Eslava. Escrit per: Pablo PlazaEns encanta Àustria. I no pels seus idíl·lics paisatges de fons d'escriptori, que també, ni pels cangurs de Raúl Albiol, sinó per la seua indústria cinematogràfica. Xicoteta, humil i aparentment senzilla; però molt crua, valenta i amb un interés per l'obscuritat de l'ésser humà que fascina i enganxa. Parlem de figures com Michael Haneke, pot ser el gran referent del país pel seu desolador i inquietant cinema, vegeu Amour o Funny Games, si teniu el que cal tindre per a vore-les; també hem d'esmentar a Severin Fiala i Veronika Franz, que van deixar-nos bocabadats amb Goodnight Mommy, o Stefan Ruzowitzky i la seua oscaritzada cinta Los falsificadores o la també guardonada Los herederos.
Però si la ficció és molt bona, el documental austríac és excel·lent. Què dir del popular Michael Glawogger i la seua contribució al cinema de no-ficció, amb obres com Whores' Glory, Workingman's Death o Megacities; Plastic Planet de Werner Boote i La caza del marfil de Richard Ladkani i Kief Davidson són altres molt bons exemples. I en este terreny és on apareix la figura d'un gran del gènere: Ulrich Seidl. El director nascut a Àustria i encabotat en ridiculitzar l'ésser humà i posar en evidència la seua estupidesa, el seu egoisme i la seua fragilitat és el protagonista del film que tractarem hui. Una joia anomenada Safari. Escrit per Pablo PlazaQuantes vegades hem vist eixes escales infinites d'Escher? Unes construccions màgiques que només poden ser plasmades dibuixades en un plànol, però impossibles de construir, ja que queden fora de teoria física, violant tota regla de la perspectiva i creant una preciosa paradoxa visual. Un treball magnífic d'este artista neerlandés, que va suposar una fita al món del dibuix i de la matemàtica. Escher ha captivat a un gran nombre de fidels seguidors, un d'ells qui vos parla, trobant per tot arreu imitadors i nous creadors que treballen l'infinit i l'engany a l'ull, basant-se en l'obra d'este geni. Estos 'homenatges' els podem trobar a una gran quantitat de publicacions literàries, però també a moltes peces audiovisuals. Volem descobrir-vos alguns dels exemples més interessants on l'obra d'Escher queda reflectida, siga de manera directa siga amb evocacions d'este concepte tan seu d'infinit. Un dels exemples més significatius d'este món escherià al cinema és la pel·lícula Labyrinth, protagonitzada per David Bowie i Jennifer Connelly i dirigida per Jim Henson. Una història d'aventures on una jove deurà endinsar-se en un món màgic per a trobar al seu germà; un lloc fantàstic descrit al film com un laberint, escenificat de manera magistral pel director artístic de la pel·lícula Brian Froud, qui elegix l'obra d'Escher per a convertir l'espai d'esta pel·lícula en el quadre Relativity. Un gravat que trenca qualsevol lògica de gravetat i perspectiva, representant una complexa construcció arquitectònica on els personatges caminen cap a dalt al mateix temps que ho fan en una altra direcció, sense establir-se exactament on es troba l'eix d'equilibri. Una escena molt difícil de convertir en 'física' i que s'aconseguix a Labyrinth, on els personatges pugen i baixen, sense cap sentit, per a escapar d'eixe maldit, i al mateix temps meravellós, laberint. |