Escrit per: Pablo PlazaEns encanta Àustria. I no pels seus idíl·lics paisatges de fons d'escriptori, que també, ni pels cangurs de Raúl Albiol, sinó per la seua indústria cinematogràfica. Xicoteta, humil i aparentment senzilla; però molt crua, valenta i amb un interés per l'obscuritat de l'ésser humà que fascina i enganxa. Parlem de figures com Michael Haneke, pot ser el gran referent del país pel seu desolador i inquietant cinema, vegeu Amour o Funny Games, si teniu el que cal tindre per a vore-les; també hem d'esmentar a Severin Fiala i Veronika Franz, que van deixar-nos bocabadats amb Goodnight Mommy, o Stefan Ruzowitzky i la seua oscaritzada cinta Los falsificadores o la també guardonada Los herederos. Però si la ficció és molt bona, el documental austríac és excel·lent. Què dir del popular Michael Glawogger i la seua contribució al cinema de no-ficció, amb obres com Whores' Glory, Workingman's Death o Megacities; Plastic Planet de Werner Boote i La caza del marfil de Richard Ladkani i Kief Davidson són altres molt bons exemples. I en este terreny és on apareix la figura d'un gran del gènere: Ulrich Seidl. El director nascut a Àustria i encabotat en ridiculitzar l'ésser humà i posar en evidència la seua estupidesa, el seu egoisme i la seua fragilitat és el protagonista del film que tractarem hui. Una joia anomenada Safari. Ens situem a la sabana africana, des d'on observem com diferents personatges entenen la cacera dins d'un safari al vell continent. Al seu voltant, animals indefensos davant l'armament dels humans, i habitants de la zona, esclaus de l'home blanc al servei dels seus capritxos amb l'única meta de fer feliç al seu amo per tal de sobreviure. Ulrich Seidl, com és costum al seu cinema, col·loca la càmera i el micròfon i es limita a observar el seu voltant. Són els mateixos personatges protagonistes els que es posen en evidència, convençuts de la seua passió i sense conéixer, o no voler fer-ho, els enormes errors que s'estan cometent, encoberts gràcies al poder dels diners. Els blancs paguen, disparen, posen amb el seu trofeu i humilien al negre tractant-lo com un animal més d'aquell ecosistema. Safari enerva i posa de molt mala llet. Tot i que pareix una obra objectiva, Seidl sap ridiculitzar, denunciar i alertar del que està ocorrent al món amb la recerca d'uns personatges extrems però reals, que responen preguntes intel·ligents de la manera més sincera i vergonyosa possible. El seu particular estil d'enquadrar els protagonistes com si d'una fotografia en moviment es tractara corona als personatges al mateix temps que els posa en el punt de mira. Es crea la bonica paradoxa en què un quadre ple de bellesa conté uns personatges que pensen molt lleig. I dins d'eixe joc tan cru que proposa Ulrich Seidl és on millor es mou el director, on disfruta i on fa disfrutar a l'espectador. Seidl ja ho va fer a En el sótano, la seua anterior pel·lícula, que compartix moltes de les característiques i objectius d'este nou film. Mateixos enquadres, protagonistes obscurs i mentalment perjudicats, i una aparent objectivitat que es trenca i es descobrix al mateix moment en què coneixes a l'elenc d'elegits per a este quadre tan sinistre. Documentals que et fan pensar molt més enllà dels 90 minuts de duració del visionat, i que ens conviden a posar en dubte a aquells que ens rodegen, aparentment normals com nosaltres, però amb una intimitat que pot apropar-se a aquelles que ens mostra a les seues pel·lícules.
Per cert, recomanables els seus documentals, però també la seua ficció. Ulrich Seidl també meravella en este apartat, sobretot amb la seua popular trilogia Paraíso, on parla de sexe, de religió i d'esperança, sempre amb l'ésser humà com a conillet d'Índies. Molt interessant l'entrevista que fa la revista 'Fotogramas' al director austríac, on revetlla les seues inquietuds a l'hora d'enfrontar-se a una pel•lícula com Safari.
0 Comentarios
Deja una respuesta. |