Sitges 2022: CINESTÈSIA ELEGIX el millor de la 55a edició

---

Complir 10 anys d'història d'un projecte radiofònic com Cinestèsia, i fer-ho junt amb els teus, amb qui complixes, a més, 15 anys d'amistat, ja és molt gratificant. Però a més celebrar-ho a un context com Sitges i el seu festival de cinema, el millor del món, això ja no té preu.

Cinestèsia visita per desé any (quasi) consecutiu esta festa del cinema de terror i fantàstic, i ho fa gaudint d'una trentena de pel·lícules que passem a comentar-vos, en esta retrobada amb el blog cinestèsic, que bé mereixia una actualització. Cinestèsia a Sitges 2022, per Pablo Plaza i Lluís Campello.

JERK

Pablo: comencem per la més inclassificable de totes, i així ens la podem llevar de damunt ben ràpid i oblidar prompte (no) els traumes que provoca. Una experiència inoblidable, senzilla en la seua execució tècnica, però quasi miraculosa en el seu vessant interpretatiu, amb un Jonathan Capdevielle inversemblant, mereixedor de tots els guardons que un actor puga guanyar. Dirigida per la mateixa directora de l'obra de teatre original, Gisèle Vienne, i escrita per Dennis Cooper, autor de la novel·la en què es basa la peça teatral. Un guió basat en fets reals, cru i pervers, sobre tres amics que perpetraren desenes de crims, molt violents i macabres, una història així només assumible per l'espectador a través de la tècnica dels titelles. Un d'eixos regals que cada any ens dóna Sitges, no apte per a principiants del gènere. I per a experts, doncs tampoc.

Jerk, premi a Millor Pel·lícula en la seua categoria (Noves Visions).

​MANTÍCORA

Lluís: Carlos Vermut potser mereixia estar a Sitges més pel seu vessant personal que per la temàtica de les seues pel·lícules. El director i guionista madrileny és un assidu al festival de tota la vida i a més té gust per les tenebres de l'ànima humana i amant dels clarobscurs. El seu cine rebutja per complet els blancs i els negres i les postures extremes i abraça la complexitat humana com no ho ha fet pràcticament ningú. I tot i que la seua millor pel·lícula continua sent 'Magical girl' i després de l'irregular 'Quién te cantará' hi havia unes expectatives enormes per esta 'Mantícora' que ja presentava un cartell atractiu.

És una pel·lícula poc explícita però igualment (o potser per això més) pertorbadora al nivell de les més sanguinolentes o violentes de l'edició. Amb la subtilesa que el caracteritza, Vermut, posa sobre la taula un tema tremendament tabú per tractar-lo des d'una mirada natural, tant que és impossible no vore's incomodat pels pensaments que travessen el film i els pensaments que este et provoca al vore'l. Per això no anem a fer cap espòiler, perquè a esta peli cal arribar sense cap prejudici i sense cap idea del que voràs. Així i tot, 'Mantícora' no és de digestió fàcil, però si li dones uns dies creixerà i no podràs deixar de pensar en ella i això és un indicatiu molt més emocional i fàcil d'assimilar que resumir-ho en si una peli és bona o dolenta, millor o pitjor.

SPEAK NO EVIL

Pablo: Si estem parlant de remoure les tripes, d'incomodar-nos al seient, d'accelerar-nos les pulsacions i de posar de manifest la tirania i maldat de l'ésser humà, hem d'incloure a esta llista de favorites a 'Speak no evil', l'última pel·lícula dels germans Tafdrup. Els cineastes declaraven, literalment abans de la projecció del film, que la seua intenció escrivint esta obra era "aconseguir la pel·lícula més perversa del cinema danés", amb la gosadia que això suposa sent compatriotes d'un tal Lars Von Trier. I potser no ho aconseguixen, però sí que s'apropen molt.

'Speak no evil' situa l'espectador en una situació quotidiana, on dos famílies, de diferents països, cultures i actituds enfront de la vida, s'obliguen a ser amics citant-se a la llar d'una d'elles. Els enfrontaments subtils esdevindran en situacions d'incomoditat, i estes en una bomba de rellotgeria que explotarà, durant l'última part del film, sàdica i perversa, fent-nos eixir de la sala descompostos i amb poques ganes de fer noves amistats. Cinema nòrdic en la seua esplendor, fent-nos estimar, encara més, la indústria cinematogràfica danesa.

DEADSTREAM

Lluís: Ser la pel·lícula més divertida del festival té, com podeu imaginar, un mèrit enorme. 'Deadstream' és, segurament, una de les obres projectades amb el pressupost més baix i aconseguix, al mateix temps, ser la més honesta i la que millor acomplix els seus objectius. La premissa és fàcil i tampoc excessivament original. Un youtuber que es dedica a posar-se a prova física i mentalment decidix passar un cap de setmana a una casa presumptament encantada i ho farà ell a soles, sense poder eixir, per això tira la clau i li lleva uns fusibles al motor del cotxe. A més, si escolta un soroll sospitós haurà de mirar l'origen.

A partir d'ahí els germans Winter, Vanessa i Joseph, qui també fa de protagonista, creen una cosa que rarament funciona i que no veiem al gènere de terror des de 'La visita' de M. Night Shyamalan que és la combinació perfecta entre la por i la comèdia en paral·lel al llarg de tot el metratge. I tot i que patix quan ha de mostrar més que suggerir per la "cutror" de certs elements, la planificació de direcció i de ritme són meravelloses. A més, per rematar-ho, el guió fluix a molts nivells, tant amb el que es veu com amb el fora de camp i la trama de la casa.
​
Com a detall, esta no va ser l'única peça que presentaren els germans Winter a esta edició de Sitges, perquè l'últim curt de 'V/H/S/99' és seu i hi ha unanimitat en què és el millor d'esta cinta episòdica.

Millor pel·lícula en la seua secció (Panorama)

FAMILY DINNER

Pablo: Haneke, Fiala i Franz, Seidl i, a partir d'ara, també Peter Hengl. La indústria austríaca és una de les nostres preferides, i 'Family Dinner' consolida esta estima per ella. Potser no siga la pel·lícula amb el guió més original: una jove passa uns dies amb la seua família llunyana, al camp, per seguir una dieta estricta que la faça aprimar. Història de telefilm que es converteix en terror psicològic en quant xafa la ciutat de Sitges, i eixa senzilla proposta, situada a només una localització i a on només intervenen 4 personatges, esdevé en un malson anguniós, obscur i, a més, hipnòtic. Molt ben dirigit per Hengl, qui aconseguix enganxar-te a la història des del principi, i al qual només li demanem polir certs diàlegs i "actings" forçats, que li lleven certa credibilitat a la història, més fluixa en el seu final que durant la resta de metratge.

FUMER FAIT TOUSSER

Lluís: Este davant de la guanyadora a millor guió del festival, juntament amb 'Incroyable mais vrai', ambdues escrites pel seu director, Quentin Dupieux, qui presenta estes dues cintes de crítiques irregulars, però que, no obstant això, resultaren un èxit per al públic de Sitges. 'Increible pero cierto' és una cinta lleugera i agradable amb una estètica setentera preciosa i una reflexió vertaderament interessant sobre el pas del temps i el "carpe diem" viscut per diferents persones que tenen accés a una màquina del temps molt poc espectacular: avança 12 hores i fa retrocedir el teu cos 3 dies. La recomanem també.

Però la peli que més es guanyà la simpatia, potser per ser més propera a l'estil que agrada a este festival va ser 'Fumer fait tousser', una pel·lícula molt divertida, molt graciosa i molt surreal que conté diferents històries, unes dins d'altres i on es fa també una reflexió vetllada sobre el passat, present i futur del nostre planeta vinculant-ho al medi ambient i la sostenibilitat. L'estètica és memorable i 'El equipo tabaquero', el robot de companyia, la tortuga maligna i, sobretot, el capítol de la trituradora passen a la història de manera automàtica perquè ho recordem amb un somriure.

Premi ex aequo per a Quentin Dupieux, amb ell mateix, per millor guió, tant per 'Fumer fait tousser' com per a 'Incroyable mais vrai'

LEONOR WILL NEVER DIE

Pablo: Sempre hi ha lloc a Sitges per a una pel·lícula d'estes característiques. Trencar la quarta paret, utilitzar el llenguatge metacinematogràfic, tractar el temps i l'espai de manera original i avantguardista, elements que l'any passat vegerem a 'Más allá de los dos minutos infinitos' i enguany hem gaudit a 'Leonor will never die'. Pel·lícula de Filipines, premi especial del jurat a Sundance, i una ocasió única que ens dóna este meravellós festival per gaudir-la en pantalla gran.

No sabem què és ficció, què és un somni, quan la seua directora, Martika Ramirez Escobar, ens mostra la realitat, i quan el que vegem és cinema dins de cinema. I ens dóna igual endevinar-ho, perquè el conglomerat total és tan divertit i entretingut que oblides les normes bàsiques i tradicionals del llenguatge més ortodox. A una guionista li cau un televisor al cap i queda inconscient. A partir d'ací, viurà dins d'una pel·lícula que ella mateixa es troba escrivint, buscant la fórmula d'acabar amb el seu guió, però també de despertar de la seua letargia. Una història surrealista, amb molt pocs diàlegs, i amb una estètica i estil retro/low-cost que ens teletransporta a dins d'un televisor de dècades enrere, amb diferents gèneres protagonistes i una premissa molt juganera. Difícil que un film així trobe distribució a Espanya, i d'ahí també el goig d'haver-la gaudit tant.

Premi a Millor Direcció de la seua categoria (Noves Visions)

PEARL

Lluís: És del tot incomprensible que una peli tan fàcilment gaudible per públics de tota classe com és 'X' no haja triomfat a cap lloc. Per a acabar-ho d'adobar, la seua preqüela, 'Pearl', sembla que tampoc troba fàcilment distribució. Esperem que haver guanyat a Sitges en dos categories tan potents com la de millor direcció per a Ti West, i millor interpretació femenina per a Mia Goth, ajuden a fer-ho possible.

És una de les pel·lícules que més hem gaudit del festival, tot un homenatge al cine de l'edat daurada de Hollywood i al Technicolor, una banda sonora i unes fotografies per emmarcar que ens endinsen en l'horror de l'obsessió i de la repressió que sofrix Pearl, una jove nord-americana que somnia en dedicar-se al cine. Esta cinta, sense proposar res que no hàgem vist abans sí que aconseguix una cohesió tan forta entre tots els apartats tècnics i artístics i funciona tan bé amb el seu homenatge a anys passats al mateix temps que encima a Mia Goth (qui coescriu també el guió) com una de les actrius joves més interessants de l'actualitat. La sang i la bona direcció fan la resta. Ah, i també té el millor pla final de tot el festival. Un altre minipunt per a Mia!

Millor direcció, ex aequo, per a Ti West, i millor actuació femenina, també ex aequo, per a Mia Goth.

WATCHER

Pablo: A vegades no cal que ens donen una història mai vista amb anterioritat, superoriginal i trencadora, perquè isquem de la sala amb un somriure d'haver gaudit de 90 minuts de bon cinema. I és el que ens va ocórrer després de vore 'Watcher', el thriller psicològic que planteja Chloe Okuno. Una dona es trasllada a Bucarest per motius laborals del seu marit. A casa, avorrida, s'adona que un home de l'edifici d'enfront l'observa. Però, és realment algú interessat en ella? És assetjament mirar per la finestra? És la mateixa persona que li està seguint pel carrer? Però, realment la seguix algú?

Totes estes preguntes donen voltes pel cap de la protagonista, de l'espectador i, malauradament, de moltes dones al món, reivindicació present en tot moment, que li atorga un plus a la història. No trobem culpables ni innocents. Ens els podem imaginar, però no ens atrevim a jutjar per por a equivocar-nos. I eixa és possiblement la major de les virtuts de l'òpera prima d'Okuno. Una mescla de 'La ventana indiscreta' i 'Lost in traslation' (esta última agafada en pinces, perdó) que esdevé en peli de psycho killers, poc original però molt ben contada.

UNICORN WARS

Lluís: Ens encanta l'animació i ens encanta l'animació desinhibida. 'Unicorn wars' ho és. Però quan semblava que triaria un camí salvatge propi d'Adult Swim ens sorprèn amb una obra més intimista i familiar del que haguérem imaginat. Com una sort de confrontament entre Cain i Abel, la pel·lícula parla de l'origen de les guerres i els desastres amb els humans com a grans culpables i tracta d'explorar el camí que porta al mal, es naix o s'adquirix? Les il·lustracions, la paleta de colors, les animacions, la música i el món creat són sorprenents i donen ganes de conéixer molt més. El que sí sembla que quede a mitges són les possibilitats de fer un poc més d'humor o mostrar un poc més de guerra. I si fora a canvi de reiterar menys certs flashbacks ja seria una cinta excel·lent sense peròs.

Va haver molt més. I molt interessants, però el nivell és tan alt, que també ho són les expectatives i les sorpreses, de tota manera no volíem deixar de mencionar la molt estimable òpera prima de Carlota Pereda 'Cerdita', el nervi en la direcció i el ritme de les coreanes 'A man of reason' o 'Project wolf hunting' o la interessant proposta del sempre magnètic Peter Strickland a 'Flux gourmet'.

Pots escoltar el nostre programa especial sobre el Festival de Sitges 2022 a continuació:
​