Escrit per: Lluís A. Campello Inside Nº9 és una sèrie britànica que finalitzà el passat mes de març la seua tercera temporada. Per sort, ja sabem que renovarà per una quarta. I per desgràcia, cada temporada compta amb sis capítols de mig hora aproximadament tan sols. I els capítols guarden entre sí només tres nexes d'unió: Primer; els dos actors protagonistes sempre són els mateixos, són Steve Pemberton i Reece Shearsmith, qui, a més, són els creadors de la sèrie i guionistes de tots els capítols. Segon; Imprescindible, totes les històries han de succeir en un recinte que siga el número 9 del que siga, bé un vagó de tren, una habitació d'hotel o el número d'una casa. I tercer; la temàtica dels capítols sempre voregen l'humor negre, el drama, les històries corals, els diàlegs mordaços i els girs finals. Els capítols, a més, estan molt ben dirigits, molts d'ells pel director català Guillem Morales (El habitante incierto o Los ojos de Julia), qui roça la perfecció a nivell rítmic en alguns episodis (vore: La couchette o Empty orchestra), amb un gran aprofitament de l'espai, la qual cosa sempre és difícil i maximitzant i exprimint als actors i les situacions surreals, absurdes i burlesques de l'obra.
Al ser una sèrie d'històries independents corre el risc de caure en lo irregular, i així és, si bé compta en quatre o cinc capítols que són magnífics (a banda dels ja mencionats heu d'apuntar The bill, Sardines o A quiet night in), també hi ha d'altres simplement entretinguts (com si fora tan simple entretindre) o directament d'altres que tenen un nivell fluix o que no aguanten un final massa carregat de girs sorprenents que no ho són tant per lo falsos i exagerats que són.
0 Comentarios
Escrit per: Lluís A. Campello Better things és l'última joia que han perpetrat entre Pamela Adlon i Louis C.K. En este cas, Louis dóna un pas al costat per cedir tot el protagonisme a la seua amiga, Pamela, qui mai havia tingut el protagonisme que mereixia. El tàndem porta treballant junt intermitent des de 2006 a eixa sitcom tant trencadora de nom Lucky Louie. i, més tard, a 2010 es tornarien a unir per fer Louie, segurament la millor sèrie de les tres. El cas és que en el seu afany per retractar la vida d'una manera planera, però amb un toc surreal, amb humor però sense obviar les desgràcies que a tots ens ocorren, Better things va un pas més enllà perquè ho fa per primera vegada des d'un punt de vista femení i, al mateix temps, feminista. La protagonista és una actriu que tracta de guanyar-se la vida mentre ha d'ocupar-se de les seues tres filles i de la seua veïna, un poc excèntrica i que a més, per a major inri, és sa mare. La sèrie es pot trobar a la recent arribada a l'Estat espanyol plataforma de la HBO i té una aparença senzilla, quasi liviana que potser decepcione o done la impressió de ser una obra inclús infantil o superficial però no és així, baix de tot això està la més cruda, honesta, divertida realitat. Només les dones sagnen, i no és l'únic que han de patir. Moltes dones s'identificaran en Pamela Adlon o l'univers d'esta obra, i els homes deurien de fer l'esforç, com a mínim, d'intentar-ho.
Amb una duració que mai supera els 25 minuts per episodi, a Pamela Adlon li sobra per disseccionar la seua vida de ficció que és molt tangible, molt real. En eixe sentit, empatitzar en esta sèrie és facilíssim. El mèrit és aconseguir transformar una visita al cole, una discussió amb les filles, un intent de lligar desesperat als 50 en una cosa apassionant des de la senzillesa. Èxit i glòria per a Pamela Adlon i Louis C.K. Escrit per: Lluís A. Campello Woody Allen ha fet en 2016 la seua primera sèrie, per encàrrec d’Amazon. I Woody Allen ha fet en 2016 la seua última sèrie, segons les seues pròpies paraules. El director de Nova Iork s’ha vist superat pel format i no ha quedat res satisfet amb el resultat. Ve bé recordar que també va renegar de Manhattan i no va voler que s’exhibira mai. Per sort per a nosaltres, no va ser així. Crisis in six scenes, protagonitzada per ell mateix i Miley Cyrus en el paper d’una hippie revolucionària antibel·licista és pur Allen. Ni més ni menys. No sabem massa bé que esperaven els crítics o els espectadors però nosaltres hem trobat el que buscàvem. I més observant certa reiteració en temàtiques i formalismes a les seues últimes obres. Ací tenim com sempre personatges molt llegits que no deixen de mencionar frases de filòsofs o polítics i un debat intergeneracional arran de la guerra de Vietnam prou interessant. Evidentment a la sèrie no falten els diàlegs atropellats entre diversos personatges i els absurds que sol protagonitzar el propi Allen, que fa, una vegada més d’hipocondríac i poregós. Miley Cyrus en canvi fa un paper madur, seriós, amb una interpretació correcta d’una jove idealista. El xoc entre ells dos, dos móns, el de la quasi senectut, conservadora i el de la joventut, progressista serà la gran tesi de la sèrie. Que hi ha diàlegs forçats? Sí. Què hi ha certa sensació de déjà vu? Sí. Què hi ha escenes faltes de ritme i un poc oxidades? Sí. Què no importa massa i no afecta al gaudiment de la sèrie? Doncs també. I és que Woody Allen porta repetint la fórmula de l’èxit molts anys i hi ha qui s’ha cansat i qui encara segueix. A Crisis in six scenes hi ha detalls que valen la pena les 2 hores i poc que dura la temporada. Com el club de lectura de la 3a edat que comença a llegir a Marx i Mao o la confusió d’un policia amb el protagonista i J.D Salinger, l’escriptor de El guardián entre el centeno. Fa temps que s’ha instal·lat una corrent de crítica contrària a tot el que ha fet Woody Allen des de Match point quan sembla que es parla més de la seua capacitat de sorprendre (quasi nul·la ja) que de lo bé o mal que estan les seues obres, que seguixen tenint un nivell prou alt. Així que, feu-vos un favor i vegeu Crisis in six scenes que és molt difícil que Woody Allen no done l’esperat, que és de notable. Fàcil és que deceba un poc per no donar-nos obres excel·lents com les que recordem i li demanem, com si no ens n’haguera regalat prous ja.
Escrit per: Lluís A. CampelloPer a fer esta crítica no anem a tindre en compte la novel·la gràfica que la sèrie adapta. Perquè encara no l’hem llegida, bàsicament. Hi ha certa unanimitat en que és una obra excel·lent i la sèrie dóna ganes a qui no l’ha llegida, de fer-ho. Primera bona senyal.
Esta és la típica sèrie a la qual o entres al seu món o et quedes fora, per estranya, barroca i boja. El començ és potent i sense cap concessió a l’espectador mitjà, de fet és tota una declaració d’intencions. Eixe personatge, un cura, que, literalment, explota i taca de sang a tots els seus parroquians és alhora una carta de presentació i una invitació per deixar de vore la sèrie al públic que no els interessa. Encara que el to general de Preacher és bèstia cap capítol és tan bèstia com el primer. El pilot està dirigit per Seth Rogen i Evan Goldberg, directors de la dolenta The interview i la discreta This is the end. Els calia aprendre a dirigir i a fer comèdia, encara que Seth Rogen és un dels actors còmics més interessants actualment, sobretot per la seua relació en James Franco i el productor/director agitador de la nova comèdia americana, Judd Apatow. El cas és que Seth i Evan dirigeixen un dels millors capítols de tota la sèrie en un pilot enèrgic, de ritme frenètic que vol englobar massa coses i, el que realment té mèrit, ho aconsegueix. Perquè presentar déus i dimonis, vampirs i àngels, protagonistes, secundaris, subtrames tot alhora té la seua dificultat. Sí, sens dubte el capítol pilot dirimirà si va a agradar-te o no la sèrie. Escrit per: Lluís A. CampelloDavid Simon s’ha convertit per mèrits propis en una de les persones més importants i interessants del panorama de la ficció audiovisual. Potser en l’idioma dels números, per xifres i audiències en la mà, per desgràcia no siga així. Però el seu desafiament ha canviat i pareix que seguirà fent-ho, la història de la televisió. I per què? Doncs perquè ha aconseguir que la realitat social interesse i ha creat productes que es consumeixen com els demés, de qualitat tècnica i narrativa impecables i, a més, els afegeix dos elements importantíssims: Per un costat, una radiografia i una capacitat d’anàlisi de les problemàtiques tractades magistralment i, per altre costat, una clara vocació d’aportar solucions i, per tant, transcendir la pantalla. Ajudar mitjançant la difusió. L’altaveu de la televisió també pot ser una arma social. I mai ho havia sigut en ficció perquè ni dóna diners ni era interessant per al públic.
Simon va començar fa quasi vint anys amb una sèrie desconeguda però de gran qualitat, Homicidio, que adaptava una novel·la escrita per ell mateix. La sèrie va durar set temporades i li va servir per començar el seu projecte magne, The Wire, que es gestaria tres anys després de la genial mini-sèrie The Corner. Després, pura història de la televisió. La que es considera amb major consens la millor sèrie de la ficció televisiva. Però després va vindre el més difícil. Estar a l’alçada. I no va decebre. Generation Kill era bastant interessant sense ser genial però Treme era una meravella a reivindicar una i mil vegades. La Nova Orleans post huracà Katrina és el major cant a la vida a través de la música que s’haja vist en la pantalla. Escrit per: Lluís A. CampelloHi ha certes temàtiques que a la literatura i, més tard, al cinema, mai han passat de moda. Són tan constants a l’art com a la vida. Ja Aristòtil fa més de 2000 anys parlava sobre la tragèdia i la comèdia en la seua poètica. Després han vingut naus espacials, personatges dins del cos humà, David Lynch o Bertín Osborne, qui segons ell i uns quants de la seua espècie, creuen que fa comèdia. El riure i el drama sempre han estat en les nostres vides, entortolligades fins a amagar-se una darrere de l’altre. Potser sumades als conceptes d’amor, família, mort i pas del temps siguen els grans temes lligats a l’individu.
A les darreres dècades un dels millors cineastes que ha bussejat en tots estos dubtes existencials de l’esser humà ha sigut Woody Allen. Probablement ara ja no en la seua millor etapa, però d’igual manera recorre als temes on està còmode, que, curiosament, són els que el turmenten. No era casualitat en absolut que Woody comptara amb Louis CK per a una de les seues pel·lícules, Blue Jasmine. Woody Allen sempre ha sabut agrair i rodejar-se d’amics de professió, i no parlem només de fer riure, sinó d’entendre els fonaments de la rissa i acompanyar-la de certa exploració de la condició humana. Més o menys seriosa, clar. Així, Woody també li donava el protagonisme d’una de les seues pel·lícules a Larry David, altra persona amb qui comparteix dèries i dubtes raonables. Louis CK, a la seua sèrie Louie, arreplegarà totes les herències. I moltes d’elles remeten a Woody Allen sens dubte. També Parlarà dels grans temes de sempre i dignificarà la seua professió (la de l’stand-up comedy, eixa cosa tan caiguda en desgràcia a Espanya anomenada “monòleg”) donant cabuda a la seua sèrie a Sarah Silverman, Chris Rock, Jerry Seinfeld, Ricky Gervais o Robin Williams. Escrit per: Lluís A. Campello“Wubba Lubba Dub Dub!”, la, a priori, estúpida frase que amolla de vegada en quan el protagonista, el científic Rick Sánchez, mentre balla i riu, borratxo quasi sempre, és una bona síntesi de la sèrie. Per un costat denota una clara vocació per ser lleugera, per ser absurda i per fer humor a tota costa, profund també, clar, però també rotllo “Wubba Lubba Dub Dub”. Per altre costat, el gir que se li dona a esta frase, passats uns quants capítols, quan l’home-pardal li la tradueix al nét de Rick, Morty, com “Tinc un gran dolor, ajudeu-me” és un avís. Un avís de que la sèrie tractarà de girar sobre sí mateixa per ser fresca i no avorrir-nos mai. També que tindrà tocs de l’anomenat post-humor, aquell humor que ja no es defineix per provocar riallades sinó per ser incòmode, ben allunyat de lo socialment acceptat i que provoca la rissa nerviosa a través del patetisme o patiment dels protagonistes. Es burla de tots ells i és fàcil que també ho faça de tu a poc que et descuides i et veges reflexat en alguna aguda massacre verbal de Rick. Per si fora poc, Rick y Morty ens desplaça a un món (el nostre però que mai serà el nostre) molt divertit amb uns ingredients apassionants: Aventures espacials, invents, monstres, realitats paral·leles, clons, distòpies... tots ells amarats per un rebuig clar a ser una animació per a xiquets o familiar, la inclusió d’insults, sang i vísceres quan escau i uns guions que tenen una empatia tendent a zero vers els seus protagonistes. Escrito por: Lluís A. CampelloTodo lo que pudo ser
¿Qué pasaría si las potencias del eje hubiesen vencido en la Segunda Guerra Mundial? Pues admitámoslo, pensarlo da morbo, como muchas otras suposiciones de condicionales que ya no se darán. El escritor americano Philip K. Dick, quien siempre ha estado décadas por delante nuestro, en la ciencia-ficción pero también en lo moral, se atrevió a pensarlo y a plasmarlo en la fantástica novela The man in the High Castle. Esta serie también pudo no haber existido nunca. Formó parte de la segunda tanda de propuestas de la empresa Amazon, que lleva un tiempo empeñada en entrar en el potente mercado de las series televisivas. Apareció con 7 series en enero de 2014, pero solamente con su episodio piloto. Las más vistas y aceptadas por el público se convertirían en series de larga duración. The man in the High Castle, apadrinada por el mismísimo Ridley Scott fue la más vista de todas las propuestas y, además, la de mayor calidad. Se convirtió en serie de 10 capítulos, todos ellos colgados al mismo tiempo para su visionado el pasado noviembre. |
|