Escrit per: Pablo PlazaUn any més, Cinestèsia s'ha desplaçat a Catalunya, possiblement el festival de cinema més divertit i singular del món. I si ningú li ha donat eixe guardó ja ho fem nosaltres. El Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges ho mereix. Cinema de terror, fantàstic, thrillers psicològics i policíacs; films comercials i d'altres d'autor, amb grans però també xicotets pressupostos, que perseguixen el mateix objectiu: endur-se la gran ovació del públic assistent. I aquest 2017 l'edició més especial de la història del festival, ja que són 50 els anys que compleix l'esdeveniment: fruit d'això, celebritats com Susan Sarandon, Guillermo del Toro o William Friedkin apadrinen l'edició i la Secció Oficial es plena de pel·lícules guardonades i estimades a altres grans esdeveniments cinematogràfics arran el món.
El palmarès de 2017 ha sorprès a molts, ha agradat a alguns i a decebut a d'altres. Jupiter's Moon guanya el premi a Millor Pel·lícula, gràcies a “la valentia al mesclar fantasia amb un tema tan actual”, declarava el jurat a l'hora d'atorgar el guardó. Una de les altres protagonistes del festival és Revenge i la seua directora Coralie Fargeat, que aconsegueix el guardó a millor direcció i millor direcció novel. El premi del públic, un guardó important a Sitges, cada vegada més desvirtuat per l'amiguisme, és per a Matar a Dios. I les millors interpretacions són per a Marsha Timothy a la pel·lícula Marlina the Murderer in Four acts i Rafe Spall al film The Ritual. Una edició amb molt bon nivell, tot i no arribar a ser tan potent com ho va ser la número 49, que sí va projectar treballs de deu, com The Handmaiden, The Wailing, Swiss Army Man o Train to Busan, un nivell per damunt del millor d'aquest any. Què és per a Cinestèsia el millor i el pitjor del festival? Doncs anem allà
0 Comentarios
Escrit per: Pablo PlazaPaco Plaza em va meravellar, tant amb Cuento de Navidad com amb la saga Rec. Un valencià que estima la seua ciutat, el seu club de futbol i el cinema de terror, açò últim per damunt de tot. I amb Verònica hi havia massa expectatives posades perquè el llistó que ha marcat aquest home en l'actualitat cinematogràfica espanyola és molt alt. Però no, Verònica no és més que una pel·lícula ben filmada, una qualitat que es donava per feta abans d'entrar a la sala. Cinema de terror molt convencional, fet per a un públic molt poc cinèfil, com quan Fito decidí juntar-se amb els Fitipaldis per a sonar als 40 principals i abandonar el gran projecte de Platero i tu. Paco Plaza molava, per a mi i per al meu voltant de fidels seguidors del cinema de terror. Jo crec que ara Paco Plaza mola (i així ho ha demostrat la taquilla, que ho ha petat) per als amants de Paranormal Activity, de Expediente Warren i de les infinites seqüeles de cinema gore nord-americà.
Escrit per: Pablo PlazaFalten pocs dies per a la gran festa del cinema de València. Un esdeveniment únic i imprescindible, no només a la ciutat, sinó també al continent, ja que és un dels festivals per a nous cineastes més reconeguts de tota Europa. Ja són 32 les edicions que Cinema Jove es disfressa d'observador de diamants en brut, de cineastes per explotar, de joventut amb molt de potencial, i els catapulta gràcies al seu gran premi i al reconeixement d'un públic que no oblida el bon talent dels grans. Pel festival han passat figures tan importants com Matteo Garrone, Thomas Vinterberg, Stephen Frears, Cristian Mungiu, Ruben Östlund, Nacho Vigalondo, Javier Fesser o Xavier Dolan, entre moltíssimes altres. Totes lligades a un cinema ric i implicat. Implicat amb l'art, amb el setè especialment, allunyat del comercialisme de Hollywood i amb idees trencadores, originals i molt interessants.
Una edició que promet canvis, com aquell que es va anunciar fa uns mesos: la 32a edició estarà dirigida per Carlos Madrid, nou cap del Festival, que relleva a Rafael Maluenda, qui sumava 17 anys encapçalant este esdeveniment internacional. El ja exdirector del Festival La Cabina agafa el comandament de Cinema Jove i el renova amb noves seccions, nova imatge i un festival que s'adapta als nous temps. Les web-sèries, l'art urbà i la joventut seran els pilars d'esta edició que, trobarà el seu punt fort, com cada any, a les Seccions Oficials de llargmetratges i curtmetratges. I per a mostra, un botó. Escrit per: Pablo PlazaEns trobem davant una pel·lícula amb molts ingredients per passar desapercebuda. Una temàtica d'època, amb una ambientació freda i distant, amb actrius i actors poc coneguts, i una distribució humil i silenciosa. De fet, potser el millor que li haja ocorregut a Lady Macbeth és estar en cartellera durant la festa del cinema. I quina sort! Perquè haver-se perdut una peça audiovisual magistral com esta haguera sigut un crim.
Lady Macbeth sona a Shakespeare. I no només pel famós cognom de l'obra del famós autor britànic, que es basa la novel·la de Nikolai Leskov, Lady Macbeth de Mtsensk, la qual és realment la inspiració del film, sinó també pel contingut dramàtic, la coralitat de personatges obscurs i sinistres que es contraposen amb aquells tendres i innocents, amb un crescendo de sentiments proporcional al número de gent assassinada. Tot això, sumat a una fotografia i una ambientació fantàstiques, unes actuacions excel·lents i un ús de l'enquadrament acadèmicament perfecte construeixen una pel·lícula que, tot i complir els ingredients previs a vore-la, es converteix en una recepta exquisida. Escrit per: Pablo PlazaEn este bonic repàs al passat cinematogràfic de la ciutat de València, ens veiem obligats a detindre la nostra atenció a una de les sales més mediàtiques de la capital. Als anys 50 el Cine Oriente va ocupar les portades de tota la premsa de la ciutat per un fet esgarrifós que va deixar perplex el veïnat. Unes instal•lacions que seran difícil d'oblidar per aquells espectadors que van tindre la fortuna, o la mala sort, d'haver sigut testimonis d'aquella barbàrie. Un cas que va ser portat fins i tot al cinema, formant-se així una espiral metacinematogràfica poques vegades vista fins hui.
La sala del Cine Oriente té molta més història que el mateix nom, ja que la ubicació d'este espai va ser anteriorment utilitzada com una altra sala de projeccions. Més concretament dirigida a cinema mut, nomenada Cine Progreso, construïda per la Cooperativa Ferroviària de València, inaugurada en 1919 i reformada posteriorment, a 1926 amb l'arribada del sonor. Seria l'any 1943 quan una ampliació del nombre de seients acompanyaria també un canvi de nom: el Cine Oriente. Esta popular sala, situada al carrer Sueca, número 22, viuria una bona època en estos primers anys del franquisme, fins al moment que la sala es tenyiria de negre, per un succés que faria canviar la història d'este emplaçament. |